Un llarg camí per aprendre plegats.

Un cop llegida la segona part del llibre, surt el tema d'educar o instruir... Personalment opto per la opció d'educar. Instruir em sembla massa forçat, aquesta paraula em transmet obligació i alhora falta d'interès i de ganes.
La funció d'un mestre no pot ser mai instruir, ja que com he dit, em ve la visió com si obríssim el cap als nens, i els hi guardéssim tota la informació apilotonada, barrejada, sense sentit, només per que s'ha de ser i ho dicta un document. Per això sempre he pensat que la funció d'un mestre ha de ser la de acompanyar, saber guiar als nostres nens a saber conviure en aquesta societat, saber comportar-se de bones maneres, saber relacionar-se, parlar, debatre, dir la seva sense faltar a ningú, sobretot transmetre valors, compartir experiències per que siguin conscients del que esta ben fet i el que no. Mostrar-lis amb exemples allò que volem que entenguin, i si no ho entenen, tornar-ho a provar una i milers de vegades, tractar d'ajudar-los si alguna cosa no els hi surt bé, o els hi costa i no jutjat-los abans d'hora, per que de fet a l'escola estan per alguna cosa, per poder créixer.

Per altre banda, el tema d'observar també em sembla imprescindible. Penso que tots els nens necessiten una atenció individualitzada. És difícil atendre a tots els nens d'una classe per igual, ho dic per experiència. A vegades centres més interès en aquella nena que sempre es queda la última a l'hora d'esmorzar, i al que acaba sempre el primer no li dius res. Penso que és un error ja que els nens necessiten la nostre atenció, el nostre afecte, siguin com siguin, han de veure i notar que estem al seu costat, que poden comptar amb nosaltres per qualsevol cosa, i que no han de tenir por en explicar-nos com se senten. L'observació és una eina molt eficaç per poder valorar a un nen o nena. Mitjançant aquesta observació pots adonar-te'n per exemple si un nen ho esta passant bé o malament, si lo costa o no fer una tasca, si se sent bé o li agrada menjar-se el que sestà menjant... Personalment m'agrada i molts cops sense donar-me conte em quedo observant els nens i nenes, i ja no em refereixo a les aules, sinó pel carrer, m'agrada seguir la mirada dels nens, regalar-lis un somriure i que me'l tornin, jugar a fer cares i que avergonyits em segueixin el joc. Em sento increïblement complerta quan un infant em somriu.