Tot és provar-ho.

El passat 24 de novembre vaig anar a l'auditori de Barcelona. Mai havia estat en un concert simfònic com aquests, i en un primer moment, al explicar-nos que hauríem d’anar a un, la idea que se’m va passar pel cap no va ser massa bona, vaig pensar que seria bastant avorrit ja que a mi aquest tipus de música mai m’ha agradat. La idea d’anar en grup, i triar el dia i la sessió més convenien al nostre horari va beneficiar l’activitat i las ganes d’anar-hi. Conjuntament amb el meu grup, vam escollir una sessió de diumenge al matí, tot i que havent viscut la experiència, penso que potser per a mi hagués estat millor escollir un altre horari, ja que els diumenges pot ser estic massa adormida de la nit anterior. Concretament vam anar a veure “La tità de Mahler”. Aquesta obra es va dividir en dos parts. La primera va constar d’una peça tocada amb violí, la que em va agradar molt. Vaig aprofitar per tancar els ulls, relaxar-me i visualitzar una mica aquells pensaments del dia a dia. També em va fer tornar a la nit anterior i en general a tots els moments que passo amb persones a les que estimo. Em va fer posar-me la pell de gallina al vindre’m al cap moments fantàstics amb la meva parella, moments que la màgia de la música fan que siguin tant presents i reals com cap altre. Al ser un fragment de mitja hora, no sem va fer llarg i vaig poder-lo gaudir. En canvi la segona part va ser diferent. Va ser un concert d’una hora en el que al començament van començar sonant famílies d’instruments per separat, poc a poc es van anar incorporant més, però no va ser fins ven passada una estona no van començar a sonar tots alhora, i va ser quan més em va agradar el concert. Les diferents tonalitats i ritmes, la barreja de melodies em va fascinar i vaig gaudir d’aquells instants. També m'agradaria remarcar que el tipus de gent qui hi anava era un públic en concret, molta gent gran sobretot, era difícil veure a un grup de joves com nosaltres. Sincerament jo segurament no hagués anat mai a un concert d’aquest tipus ja que com he dit abans no em cridava la atenció, però un cop havent-la viscut, no m'importaria d’aquí un temps tornar-hi i reviure experiència.

Un llarg camí per aprendre plegats.

Un cop llegida la segona part del llibre, surt el tema d'educar o instruir... Personalment opto per la opció d'educar. Instruir em sembla massa forçat, aquesta paraula em transmet obligació i alhora falta d'interès i de ganes.
La funció d'un mestre no pot ser mai instruir, ja que com he dit, em ve la visió com si obríssim el cap als nens, i els hi guardéssim tota la informació apilotonada, barrejada, sense sentit, només per que s'ha de ser i ho dicta un document. Per això sempre he pensat que la funció d'un mestre ha de ser la de acompanyar, saber guiar als nostres nens a saber conviure en aquesta societat, saber comportar-se de bones maneres, saber relacionar-se, parlar, debatre, dir la seva sense faltar a ningú, sobretot transmetre valors, compartir experiències per que siguin conscients del que esta ben fet i el que no. Mostrar-lis amb exemples allò que volem que entenguin, i si no ho entenen, tornar-ho a provar una i milers de vegades, tractar d'ajudar-los si alguna cosa no els hi surt bé, o els hi costa i no jutjat-los abans d'hora, per que de fet a l'escola estan per alguna cosa, per poder créixer.

Per altre banda, el tema d'observar també em sembla imprescindible. Penso que tots els nens necessiten una atenció individualitzada. És difícil atendre a tots els nens d'una classe per igual, ho dic per experiència. A vegades centres més interès en aquella nena que sempre es queda la última a l'hora d'esmorzar, i al que acaba sempre el primer no li dius res. Penso que és un error ja que els nens necessiten la nostre atenció, el nostre afecte, siguin com siguin, han de veure i notar que estem al seu costat, que poden comptar amb nosaltres per qualsevol cosa, i que no han de tenir por en explicar-nos com se senten. L'observació és una eina molt eficaç per poder valorar a un nen o nena. Mitjançant aquesta observació pots adonar-te'n per exemple si un nen ho esta passant bé o malament, si lo costa o no fer una tasca, si se sent bé o li agrada menjar-se el que sestà menjant... Personalment m'agrada i molts cops sense donar-me conte em quedo observant els nens i nenes, i ja no em refereixo a les aules, sinó pel carrer, m'agrada seguir la mirada dels nens, regalar-lis un somriure i que me'l tornin, jugar a fer cares i que avergonyits em segueixin el joc. Em sento increïblement complerta quan un infant em somriu.

Una setmana diferent.

Avui fa una setmana que vam començar una setmana diferent. En diuen setmana de reflexió educativa. Al principi en dir-me aquest nom em vaig quedar parada, sense saber com seria exactament aquesta setmana ni que seria el que faríem. Una de las activitat planejada per aquest primer dia va ser la ruta per la muntanya de Collserola. Tot i ja estar acostumada aquest tipus de rutes, aquesta en concret no l'havia fet. Tenint tan a prop una muntanya com aquesta i el poc acostumats que estem la majoria a fer sortides com aquestes tant fantàstiques. En el nostre grup en concret, vam desviar-nos de la ruta dictada. Tot i això per a mi el haver-nos endarrerit en el temps previst, va ser una situació que ens va posar a prova, ens va fer estar més alerta i intentar busca una alternativa a la ruta ja marcada per poder seguir en el camí. Alhora també ens fa fer dialogar i mantenir una conversa per saber cap a on anar. També vam veure paisatges de Barcelona des d'un punt preciós. En definitiva, per a mi, perdre'ns, va ser el que va fer que aquella sortida fos única nostre i especial a totes les demès. I per això recordo la sortida, malgrat el cansament, molt agradable i divertida.

El segon dia d'aquesta setmana, vam anar al MNAC (Moseu Nacional d'Art de Catalunya). Allà vam anar a veure una exposició que es deia "Històries amb relleu". La visita ens la va fer una noia que va anar introduint al llarg de la visita activitats, per canviar una mica la rutina de sempre mirar les obres i escoltar. Em va semblar interessant ja que per als nens, activitats que canviïn rutines son les que els hi agraden, Al acabar la visita, també vam anar a fer una sèrie de tallers en una sala tots junts, i això també em va semblar interessant, ja que al mateix temps que gaudeixes de l'activitat, aprens conceptes nous i remarques tot el que s'ha dit durant la visita. 

El tercer i quart dia de la setmana, vam haver d'assistir a les escoles on les nostres padrines de tercer estan fent pràctiques.  

L'escola on em va tocar anar, és l'escola Barcelona, situada al barri de Les Corts. El primer dia de l'estada, pel matí vam anar al teatre. Va ser una sortida divertida i en la que les nens s'ho van passar d'allò més bé. Vam anar a  un teatre del barri a veure com dos ballarins ballaven acompanyats de músiques de les quatre estacions. Al acabar la obra, ells mateixos van fer un petit taller, per a que els nens poguessin moure's , ballar, i interpretar com ells totes les estacions de l'any. Aquesta activitat em va servir per apropar-me als nens i interactuar amb ells.  En general els dos dies d'aquesta estada, a classe van ser força quotidians i clàssics, llegir contes, i fer fitxes. La metodologia que utilitzen en aquesta escola si que és força lliberal, i deixen que el nen tingui una certa autonomia. Destacar el tracte de les meves padrines, sobretot d'una, la Sílvia ja que els trajecte cap a l'escola el fèiem juntes, i per això va haver més apropament.

L'Últim día de la setmana, per tant l'últim dia d'activitats va començar estupendament. Un grup d'animació va venir a fer-nos una representació d'un numero, es deia "com sona". Els seus números consisteixen en versionar cançons de nens, sobretot de 0-3 anys. Van portar un gran nombre de materials, amb els quals van interpretar aquestes cançons. Vam ballar, cantar i gaudir com nens. Em van fer sentir molt agust i feliç aquelles dues hores. Sincerament em van transmetre molt bon rotllo i em vaig quedar amb ganes de més.